(144) Albada

Si a Essaouira intentava no perdre’m mai la posta de sol, a la Barceloneta corro cada matí per arribar a la platja abans no surti, i així poder veure com s’enlaira des del mar cap al cel. Moments contraposats, però tots dos d’una bellesa extraordinària.

És d’hora
i encara no hi veig,
però intueixo com el dia
es desperta
i es comença a despullar
davant meu.

A cada peça de roba
que es treu
em regala,
sensual,
una forma coneguda
que intento acaronar.

Cada vel
que li cau,
m’esquitxa amb mil colors
que després reposen
sobre el cel
i sobre el mar.