La Laila és la meva primera veïna. Visc la seva arribada al petit apartament que hi ha sobre el meu com un senyal que em reafirma que estic al lloc on he d’estar; ella també passa un moment difícil a la seva vida i s’instal·la a Essaouira per allunyar-se’n, estar tranquil·la i decidir el proper pas… “Mare meva, sembla el meu clon”, penso. El que fa no és gens habitual en una dona àrab de la seva edat i em meravella la seva valentia.

Ella té a la mirada
els vidres trencats
d’una casa a Marràqueix.

El meu cor recull,
encara, les restes
d’un naufragi sobtat.

Als rostres,
les dues creus
d’una mateixa moneda.

A les mans,
les dues cares
per tornar a començar.