(72) N’hi ha que tenen sort

Alentir la ment…. Viure el present… De camí cap a casa em demano si realment deu ser possible, i envejo els gats de la ciutat que fan mandres i em transmeten la seva pau, simple i innata. Quina sort que tenen. Vull la pau de les teves tardes. Fent mandres mentre el sol cau. Esperant res, a punt per tot.

(71) La ment és punyetera

I és que.. renoi!… la ment és punyetera! La senyoreta no hi ha manera que descansi! Sempre tramant-ne alguna… Sempre fent de les seves… Arriben senyals de fum. L’incendi que es va endur les nostres tardes torna a cremar. Com sempre quan hi arribo, hi trobo la ment fent de les seves i remenant-ne les brases. I és que la ment té aquest vici curiós…

Més