El meu relat “Efecte papallona” ha guanyat el IV Certamen Literari Neus Català de Narrativa, promogut per Òmnium Priorat, per tal de reivindicar les lluites compartides i els valors inherents a la figura de Neus Català, com el compromís, la dignitat, l’antifeixisme, la solidaritat o el feminisme.

El jurat va escollir “Efecte papallona” per unanimitat, i en va fer aquesta valoració:

“Efecte papallona” està inspirat en la força de les lluites compartides i en els valors de la dignitat i la justícia. “Molta gent creu que lluitar és agafar una arma, però lluitar és unir-se per defensar una idea” (Neus Català Pallejà, els Guiamets, 1915-2019)

EFECTE PAPALLONA

Ho ha decidit quan clarejava, asseguda als peus d’un dels plataners de la Devesa. Ha mirat enlaire, cap a la copa de l’arbre, mentre la llum anava retornant els colors a les fulles, i s’ha vist com una, fràgil, etèria, desprenent-se del cel tardorenc i caient a càmera lenta, sense poder-hi fer res, en un vaivé onejat per l’aire. Ha estat en aquest moment, que la Caterina ho ha decidit. Té el cos entumit per la humitat de la nit i la boca seca. Les orelles encara li xiulen del so estrident del triple concert, i tracta de concentrar-s’hi per distreure’s amb alguna cosa, per tenir ocupat el pensament. Els Smoking Souls, el grup d’Alacant, del poble de la Júlia, tancaven la seva gira “Panya Tour” a la Devesa l’últim divendres de Barraques de les Fires de Sant Narcís, després dels Zoo i els Auxili.

La setmana de Fires havia fet sentir a la Caterina que ja era part d’aquesta ciutat, que fins feia poc més de dos mesos pràcticament no coneixia. Amb les companyes de pis, la Marina i la Júlia, no s’havien perdut res, balls de l’Àliga i gegants inclosos. No van faltar cap vespre a les barraques, i ella va viure el seu primer correfoc de veritat, amb roba vella i un barret que li va deixar la Marina, i saltant amb els diables sota la pluja de guspires.  

Quanta estona ha passat al parc? No s’ha adonat fins ara que té tan fred. Està gelada. S’aixeca i camina pel passeig que formen els arbres, tan ben col·locats com si juguessin una partida d’escacs, i que condueix de tornada cap a la ciutat. Avança primer a poc a poc, abraçant-se ella mateixa, fregant-se els braços per fer-se venir escalfor, enyorant el foc dels Diables de l’Onyar. Però el fred no li passa i la fa arrencar a córrer, cada vegada més de pressa. El fred i la set. Té molta set, la boca aspra i seca.

Corre, i sense voler-ho, la seva presència es podria fer menys estranya al parc en aquesta primera hora del matí, si no fos per la faldilla curta, pel rímel escorregut i els ulls vidriosos, si no fos per les botes negres. Sort de portar jersei, però maleeix no haver-se posat pantalons encara que les temperatures fossin altes per un mes de novembre, o almenys unes mitges. M’agraden les noies amb faldilla, li va dir ell el primer dia que es van conèixer a la facultat d’Educació i Psicologia. Acabada d’arribar de Mallorca, ella. Ell, autòcton i conegut veterà de la facultat, coordinador del consell d’estudiants, cap de ramat.

La correguda l’ha fet entrar en calor. S’atura un moment, agafa una glopada d’aire per deixar d’esbufegar i continua de manera decidida. Creua la plaça de la Independència, cap al pont de Sant Agustí. Continua avançant i de seguida veu l’establiment que busca, però està tancat. S’hi atura al davant. No sap quina hora és; no porta mai rellotge i el mòbil deu ser a casa d’ell, tot i que no recorda haver-lo deixat enlloc. Calcula que haurà d’esperar més de dues hores, perquè al pis encara no hi pot tornar. S’asseu al graó de l’entrada de l’edifici que hi ha just enfront, amb els braços sobre els genolls, el cap sobre els braços i la mirada clavada a terra.

Clavada als llençols, tenia la mirada, quan ell la va penetrar. Abans, havien pres una cervesa plegats tres o quatre vegades, però les trobades havien estat sempre per casualitat. La Caterina, en les casualitats, no hi creia, i sospitava que ell estava pendent dels seus moviments per poder simular un encontre fortuït, però tot plegat només eren sospites i desitjava que ell fes un pas més clar; que d’alguna manera li confirmés que ella l’atreia i que hi volia començar a sortir. Així que quan se li va aparèixer als bisos del concert, i se la va endur com un joc, la Caterina el va deixar fer, divertida, fins i tot feliç. Ell havia begut, arrossegava les paraules. Ella, també: vi blanc barat que havien comprat al súper amb la Marina i la Júlia. No pateixis per tornar, li va dir l’una… Xala molt!, l’altra. 

El dia es desperta a poc a poc al Call Jueu de Girona. La Caterina en sent el tràfec de gent però no aixeca el cap. Només els ulls de tant en tant, cap a la porta de l’establiment per davant del qual ha passat tantes vegades, de la facultat al pis d’estudiants, del pis d’estudiants a la facultat. Ara el sol li acarona l’esquena­­­­­, en sent l’escalfor i li agrada. Ell li agradava. Li semblava que era com aquest raig de llum matiner, tot el seu desplegament de simpatia, la seva veu profunda, envoltant. Cabells negres, ulls verds, dents perfectes, corpulent, el cos musculat i fort. Però, sobretot, l’afalagava que algú tan popular i que semblava tan segur d’ell mateix s’hagués fixat en ella, nouvinguda, perduda a la universitat i a la ciutat.

Som a prop de casa meva, anem-hi a fer l’últim tequila!, va etzibar ell quan ja s’havien allunyat de la Devesa. A la Caterina li va fer un salt el cor i va aturar-se, com qui es desperta d’un somni amb un calfred i, de sobte, necessita ressituar-se, ser conscient de la realitat. És tard, millor que me’n vagi a ca meva, va dir amb timidesa, però ell ja la tornava a estirar com un foll. Van entrar en un pis petit amb una única estança: la cuina a la paret de l’esquerra, una taula amb quatre cadires, un sofà de dues places a la paret frontal i un llit de matrimoni just al costat. A la paret de la dreta, una porta entreoberta. Vaig un moment al bany, va dir la Caterina. A dins, va fer un pipí, es va rentar les mans i mirant-se fixament al mirall, amb una respiració profunda, va decidir que es prendria el tequila i se n’aniria.

Quan veu moviment davant de l’establiment, s’aixeca, creua el carrer, i hi entra. Parla amb el noi que hi ha a la recepció i es dirigeix passadís endins fins a l’última estança a mà dreta. L’espai és diàfan, amb les parets pintades de verd fosc, un moble raconer blanc amb calaixos, un carro de metacrilat amb ampolles i un paquet de gillettes al damunt, i una llitera. La Caterina hi recolza el cul i els palmells de les mans, i s’impulsa per asseure-s’hi. Les cames li pengen com en un gronxador. Una dona entra de seguida i parlen, se’n va i torna amb un got d’aigua i una manta que col·loca per sobre les cuixes de la Caterina. Ella beu, torna el got i es treu el jersei. Una marca vermella apareix al canell dret. Se la mira, hi passa el tou dels dits per sobre i li ve una esgarrifança; com si en un segon hagués llegit en Braille la història que l’ha portat fins aquí, la seqüència dels fets de la nit anterior, línia rere línia, clara i diàfana sota la llum dels focus incandescents. Una marca vermella, caduca, el relat de la qual desapareixerà de la pell però deixarà arrels profundes, perpetuant-s’hi, encadenant la Caterina al passat.

Ell l’esperava recolzat a la cuina amb dos gotets de tequila: per nosaltres. La Caterina va fer un xarrup. Ell es va beure el licor d’un cop i li va prendre el got dels dits, deixant-los tot dos sobre el marbre. M’agrades, m’agrades, saps?, li va dir agafant-la pel clatell i mossegant-li els llavis, les galtes, el coll. Atura…, va reaccionar ella intentant treure-se’l de sobre. Ens ho passarem molt bé, tu i jo… Uau, d’on has tret aquests pits!, ell, magrejant-la. Atura!, ella de nou, apartant-li la mà. Però l’altra, de mà, ja s’havia escolat per sota la faldilla i li resseguia el pubis. Com vols que pari? Toca, toca aquí! Com un roc!, va continuar ell amb un to de súplica burleta, engrapant-li la mà i posant-l’hi sobre el seu membre. Què fas!, ella, forcejant per deslliurar-se’n sense aconseguir-ho. Em tornes boig! Vine, va!, ell, estirant-la. Me fas mal! No ho vull, fer!, ella, provant de recular. I ell, és clar que ho vols! Si no, què hi fas aquí, eh? I d’una estrebada, la Caterina ja era postrada al llit, boca terrosa, amb el pes d’ell a sobre, una mà immobilitzada, travada darrera l’esquena, i fent força amb tot el cos per poder fugir; lluitant fins que amb la primera envestida un dolor esquinçat la va paralitzar i li van rajar llàgrimes d’impotència, perquè res ni ningú podia aturar l’inevitable. I ell, encegat, ho veus com estàs molla? Sé molt bé el que us agrada a totes!…I la segona, la tercera envestida… Però aquest “us agrada” va fer reaccionar la Caterina: ser conscient que aquella barbàrie no era només fruit de l’embriaguesa, li va fer recuperar l’instint de supervivència, dir-li cabró i forcejar a la desesperada… I la quarta, la cinquena… T’agrada, dígue’m com t’agrada!

A la Caterina no li agrada el tacte de la llitera. Està tota embolicada amb plàstic transparent i té la sensació que la pell de les cuixes s’hi enganxa. Deu ser per higiene, pensa. Es mira la dona, assenyala la zona del braç just per sota de l’espatlla i diu, vull sa papallona aquí. S’estira, es recol·loca la manta i tanca els ulls. Sent com la dona li neteja la cara primer, el rímel de sota les parpelles, i li depila el braç amb delicadesa, després. I els ulls, la Caterina, no els tornarà a obrir fins que la feina estigui acabada. No hi ha hagut dolor. Potser fins i tot un cert alleujament, una mena de trànsit, ha sentit, després de la primera punxada, amb el rum-rum de l’agulla escrivint-li ales.

Quan ell va acabar la feina i es va deixar anar al seu costat, alliberant-la, la Caterina es va aixecar com una autòmat i va caminar fins a la porta. Ah, ja vols marxar?, va demanar ell, i després, com vulguis. I mentre ella obria la porta, li va regalar un m’ho he passat molt bé…  I un demà et recullo a la facultat! quan ella ja corria escales avall cap al concert dels Smoking Souls, potser en un intent d’esborrar aquelles hores maleïdes, de tornar al punt de partida i fer com si no haguessin existit. Però del concert només en quedaven les restes de gots de plàstic escampats per terra, i el canell li feia mal, les cervicals li feien mal, la vulva li coïa, i només volia continuar corrent, buscant refugi entre els plataners de la Devesa. I quan va ser prou lluny, enmig dels arbres, es va rebolcar com un cuc sobre la terra humida per expulsar la ràbia insuportable que li oprimia la gola i no la deixava cridar, per fer fora l’olor d’ell, les empremtes d’ell; per fer fora de la seva roba i del seu cos tot l’ultratge. I finalment, va arrencar el plor i va plorar fins que començava a clarejar, fins que a les fulles hi van reaparèixer els colors tardorencs i es va sentir prou serena per a prendre una decisió i afrontar tot el que vindria.

El soroll de l’agulla elèctrica s’atura, la Caterina obre els ulls i es mira el braç. Unes línies negres i fines dibuixen una papallona amb les ales desplegades, com una dona amb els braços oberts, lliure i poderosa, invencible. La Caterina en sent créixer l’aleteig dins seu com un cicló, com si les ales tan fines i delicades portessin escrita la revolta i només calgués el seu batec per fer-la néixer i atiar-la. En el moment de creuar la porta del carrer s’atura, es gira i demana per l’oficina dels mossos d’esquadra.

Setmanes més tard, la petitíssima vibració de les ales de la Caterina s’ha escampat arreu, i ja són cinc, sis, set… les papallones que escriuen i encomanen la revolta. “Ara ets tu qui canviarà la història, ets la llum que brillarà en aquell parc”, havien cantat els Smoking Souls l’últim divendres de Fires a la Devesa quan la Caterina sortia del concert, ell estirant-la ciutat enllà. 

Premi recollit a Poboleda, el 5 d’octubre de 2024

TENIU GANES DE SEGUIR LLEGINT? Descobriu pinzellades de les històries de la meva novel·la “Una mort i trenta-tres vides” en aquest enllaç… i també els dibuixos de cada personatge!