L’endemà un altre poema només de llevar-me, i tres més assentades amb la Laila sobre els canons de l’Skala, observant la fúria de les onades en un dia ventós i fred. Les roques dels esculls aguanten l’envit de l’aigua una i altra vegada. Veig els nostres noms en les formes que l’escuma hi deixa gravades, només per uns segons.

El mar enrabiat
castiga la roca
però no la mou.
L’onada furiosa
pica la pedra
que resta igual.
Torna la calma
i llavors, sí:
es veu la ferida
i surt el mal.